Actes que no puc creure!!! Em supera!!!!

No sóc capaç d’entendre actes tant degradants com les agressions i les amenaces, el meu cap no comprèn com poden existir aquets tipus de persones sense enteniment que es creuen el centre del món i que quan les coses no són com voldrien no dubten en utilitzar la força física i les males paraules sense ser capaços de raonar i comprendre que no tothom pensa igual i que tenim dret de decisió i que de vegades cal veure les coses des d’un punt de vista una mica més objectiu.
Les persones no som perfectes i tenim tendència a equivocar-nos, de vegades intentem coses impossibles que no duen enlloc però podem parar, hi tenim dret!!!
Jo he viscut una decisió imposada i no em veig amb el dret de criticar-la, he de fer el que sigui millor per a mi sense perjudicar als demés i comprendre que de vegades hi ha ferides inevitables però que sense rancúnies curen abans.
Buscar raons no és una sortida, utilitzar comentaris aliens, modificar actes o paraules segons la conveniència, inventar, criticar, desacreditar, insultar, agredir... Això és civilització???
Pensar??? Així es titula aquest blogg i cada cop tinc més clar que no serveix de res, no si hi ha gent que no ho fa o que ho fa en benefici propi , sense tenir en compte la resta del món.
Avui puc dir que estic trista, que em dol veure certes coses que no puc comprendre i que crec que no tenen solució... Com n’han de tindre si no es pot parlar? Si no s’escolta? Si no es raona? Si s’enceguen...
Han aconseguit superar el que jo creia impossible, que no sigui capaç de creure-ho, que em plantegi plantar-me en mig de la Plaça Prim i cridar als quatre vents que no es possible!!!
Intento mossegar-me la llengua perquè considero que no és assumpte meu, encara que intentin involucrar-me no tinc que donar explicacions a ningú, sóc lliure per fer i desfer segons em convingui i me’n alegro. Tot i això sóc persona i necessito desfogar-me i expressar el meu mal estar per situacions que considero del tot desproporcionades, per paraules inconnexes, per utilitzar i manipular a qui no s’ho mereix ni crec que comprengui amb quina classe de persones està tractant, per aprofitar-se de situacions, per ignorar a la resta, per defensar idees intolerants, per fer mal sense motiu ni necessitat, per ... no sóc capaç d’enumerar un cúmul tan gran de coses que em desagraden i sorprenen negativament.
Gràcies a les petites coses que fan gran el món, com deia fa pocs dies... puc ser feliç dins d’una bogeria tan gran.

Petites coses

Sovint ens plantegem la vida en funció del que ens envolta sense tenir en compte les prioritats d’un mateix, egoistament hauríem de mirar tan sols per allò que realment ens motiva però moltes vegades això mateix ens fa prioritzar i cedim davant els desitjos aliens.
Però la vida és molt més que pujar o baixar, seguir endavant o endarrere, millorar o empitjorar... amb les necessitats bàsiques cobertes només resta viure cada dia apreciant les petites coses que el fan gran.
Un somriure, una paraula, un gest o una mirada poden canviar el món... poden canviar el teu món, tan sols has de saber aprofitar el que t’ofereix.

El Secreto

Llegará el día más largo de algún larguísimo
verano. Muy de mañana, antes que el teléfono
llame a la playa o al bosque, nos iremos.
Entre el vaho de las calles recién regadas
atravesaremos la ciudad, hasta tomar
el tren más lento que salga. Bajaremos
en la tercera estación, en un pueblo
de tierra sin verdes. El disco rojo
de una taberna nos dará la señal.
Creeremos. Nos sentaremos, y todo el día,
sin mirar mientras nos miran, beberemos
la tibia cerveza del silencio.
Volveremos bien seguros de que ningún recuerdo
ha entrado en nosotros. Cuando encontremos
al primer amigo y, dentro de un bar encendido
de voces y manos, comprendamos que ese día
ha sido el del prodigio, que se han dicho
la palabra sencilla de los justos, y que los unos
han sabido creer a los otros cuando negaban
las horas de tantos años, y todos ríen,
reiremos también, y guardaremos el secreto.
Y más que nunca, cuando les llegue el tormento
del desgarrón del puro anochecer (cuando pisaran
caretas, y la piel al descubierto
les dijera todo el asco de cómo eran
antes: tal como habrán vuelto a ser)
y se hermanen todos dentro del odio mutuo,
callaremos. Que no sepa nadie
que no dijimos ni sentimos nada. Que puedan
odiarnos también, fraternalmente.

Gabriel Ferrater