viernes, 8 de agosto de 2008

Equinos


Entre los sueltos caballos
De los vencidos Cenetes,
Que por el campo buscaban
Entre la sangre lo verde,
Aquel español de Orán
Un suelto caballo prende,
Por sus relinchos lozano,
Y por sus cernejas fuerte,
Para que le lleve a él,
Y a un moro cautivo lleve,
Un moro que ha cautivado,
Capitán de cien jinetes.
En el ligero caballo
Suben ambos, y él parece,


De cuatro espuelas herido,
Que cuatro alas le mueven.
Triste camina el alarbe,
Y lo más bajo que puede
Ardientes suspiros lanza
Y amargas lágrimas vierte.
Admirado el español
De ver cada vez que vuelve
Que tan tiernamente llore
Quien tan duramente hiere,
Con razones le pregunta,
Comedidas y corteses,
De sus suspiros la causa,
Si la causa lo consiente.



El cautivo, como tal,
Sin excusas le obedece,
Y a su piadosa demanda
Satisface deste suerte:
«Valiente eres, capitán,
Y cortés como valiente:
Por tu espada y por tu trato
Me has cautivado dos veces.
Preguntado me has la causa
De mis suspiros ardientes,
Y débote la respuesta
Por quien soy y por quien eres.
En los Gelves nací, el año
Que os perdistes en los Gelves,
De una berberisca noble
Y de un turco matasiete.
En Tremecén me crié
Con mi madre y mis parientes
Después que perdí a mi padre,
Corsario de tres bajeles.
Junto a mi casa vivía,
Porque más cerca muriese,
Una dama del linaje
De los nobles Melioneses,
Extremo de las hermosas,
Cuando no de las crueles,
Hija al fin de estas arenas,
Engendradoras de sierpes.
Cada vez que la miraba
Salía un sol por su frente,
De tantos rayos ceñido
Cuantos cabellos contiene.
Juntos así nos criamos,
Y Amor en nuestras niñeces
Hirió nuestros corazones

Con arpones diferentes.
Labró el oro en mis entrañas
Dulces lazos, tiernas redes,
Mientras el plomo en las suyas
Libertades y desdenes.
Apenas vide trocada
La dureza de esta sierpe,
Cuando tú me cautivaste:
¡Mira si es bien que lamente!»
«Esta es la causa, español,
Que a llanto pudo moverme;
Mira si es razón que llore
Tantos males juntamente.»
Conmovido el capitán
De las lágrimas que vierte,
Parando el veloz caballo,
Pare sus males promete.
«Gallardo moro, le dice,
Si adoras como refieres,
Y si como dices amas,
Dichosamente padeces.
¿Quién pudiera imaginar,
Viendo tus golpes crueles,
Cupiera un alma tan tierna
En pecho tan duro y fuerte?
Si eres del Amor cautivo,
Desde aquí puedes volverte,
Que me pedirán por voto
Lo que entendí que era suerte.
Y no quiero por rescate
Que tu dama me presente
Ni las alfombras más finas
Ni las granas más alegres.
Anda con Dios, sufre y ama,
Y vivirás, si lo hicieres,
Con tal que cuando la veas
Hayas de volver a verme.»
Apeóse del caballo,
Y el moro tras él desciende,
Y por el suelo postrado
La boca a sus pies ofrece.
«Vivas mil años, le dice,
Noble capitán valiente,
Pues ganas más con librarme
Que ganaste con prenderme.
Alah se quede contigo,

Y te dé victoria siempre
Para que extiendas tu fama
Con hechos tan excelentes».


_ Góngora _












viernes, 1 de agosto de 2008

La voz de la inexperiencia

El que cede, el que calla, el que da, el que recibe... Conceptos básicos en ocasiones mal entendidos.

Creer que das cuando realmente recibes, que sabes más cuando el otro calla, que eres sincero cuando realmente omites ... Errores cometidos en innumerables ocasiones.

Amistad, amor, compañerismo... sentimientos equivocados en un planteamiento erróneo.

No es más el que sabe sino el que entiende, el que ama que quien es amado... Realmente es todo como parece?

Buenas personas, sinceros, amables... Así somos o así nos definimos?

Tendencias generacionales, racionales, irracionales... Siempre distinto?

Mirar el lado positivo de las cosas o el negativo... Mejor o peor? Bueno o malo? Sencillo o complicado?

Correr para llegar antes o simplemente llegar.

Avanzar sin mirar atrás o retroceder para poder avanzar.

Acabar o empezar?

Preguntas que nunca responderás si crees saber la respuesta , respuestas que generan preguntas, ideas que contradicen a otras, silencios que lo dicen todo... palabras que no dicen nada.

martes, 1 de julio de 2008

HIPOCRESIA

¡Hipócritas
apártense de mi camino!
¡Hipócritas! buscan amistad
cuando no pueden solos.
¡Hipócritas! buscan amor cuando no soportan sus propias miserias.
¡Hipócritas! valoran al otro
según sus propias necesidades.
¡Hipócritas! hablan de amor
cuando hambrientos de carne están.
¡Hipócritas! ratones de laboratorios,no aceptan ni su color de cabello
y pretenden ser amados por como son.
¡Hipócritas! escorias de la sociedad,no toleran a sus diferentes
porque temen reflejarse en ellos.
¡Hipócritas! hambrientos de egoísmo,
buscan lograr sus mezquinas metas
y a eso lo llaman porvenir.
¡Hipócritas! se dicen libres
y no se permiten ni siquiera sentir.
¡Hipócritas! veneran santos
y devoran al prójimo.
¡Hipócritas! se camuflan de rosa
y son espinas.

¡Hipócritas! se visten de beso
y son puñal.
¡Hipócritas! prometen amor
y son rencor.
¡Hipócritas! basuras del callejón,
marginales del amor,amigos del odio,

consejeros del resentimiento,gusanos de flores marchitas,
matadores de sueños, defensores de la conveniencia,
asesinos de la pureza,enemigos del amor.
¡Hipócritas! no se crucen en mi camino,
no lograrán apartarme del amor.

jueves, 26 de junio de 2008

Actes que no puc creure!!! Em supera!!!!

No sóc capaç d’entendre actes tant degradants com les agressions i les amenaces, el meu cap no comprèn com poden existir aquets tipus de persones sense enteniment que es creuen el centre del món i que quan les coses no són com voldrien no dubten en utilitzar la força física i les males paraules sense ser capaços de raonar i comprendre que no tothom pensa igual i que tenim dret de decisió i que de vegades cal veure les coses des d’un punt de vista una mica més objectiu.
Les persones no som perfectes i tenim tendència a equivocar-nos, de vegades intentem coses impossibles que no duen enlloc però podem parar, hi tenim dret!!!
Jo he viscut una decisió imposada i no em veig amb el dret de criticar-la, he de fer el que sigui millor per a mi sense perjudicar als demés i comprendre que de vegades hi ha ferides inevitables però que sense rancúnies curen abans.
Buscar raons no és una sortida, utilitzar comentaris aliens, modificar actes o paraules segons la conveniència, inventar, criticar, desacreditar, insultar, agredir... Això és civilització???
Pensar??? Així es titula aquest blogg i cada cop tinc més clar que no serveix de res, no si hi ha gent que no ho fa o que ho fa en benefici propi , sense tenir en compte la resta del món.
Avui puc dir que estic trista, que em dol veure certes coses que no puc comprendre i que crec que no tenen solució... Com n’han de tindre si no es pot parlar? Si no s’escolta? Si no es raona? Si s’enceguen...
Han aconseguit superar el que jo creia impossible, que no sigui capaç de creure-ho, que em plantegi plantar-me en mig de la Plaça Prim i cridar als quatre vents que no es possible!!!
Intento mossegar-me la llengua perquè considero que no és assumpte meu, encara que intentin involucrar-me no tinc que donar explicacions a ningú, sóc lliure per fer i desfer segons em convingui i me’n alegro. Tot i això sóc persona i necessito desfogar-me i expressar el meu mal estar per situacions que considero del tot desproporcionades, per paraules inconnexes, per utilitzar i manipular a qui no s’ho mereix ni crec que comprengui amb quina classe de persones està tractant, per aprofitar-se de situacions, per ignorar a la resta, per defensar idees intolerants, per fer mal sense motiu ni necessitat, per ... no sóc capaç d’enumerar un cúmul tan gran de coses que em desagraden i sorprenen negativament.
Gràcies a les petites coses que fan gran el món, com deia fa pocs dies... puc ser feliç dins d’una bogeria tan gran.

miércoles, 25 de junio de 2008

Petites coses

Sovint ens plantegem la vida en funció del que ens envolta sense tenir en compte les prioritats d’un mateix, egoistament hauríem de mirar tan sols per allò que realment ens motiva però moltes vegades això mateix ens fa prioritzar i cedim davant els desitjos aliens.
Però la vida és molt més que pujar o baixar, seguir endavant o endarrere, millorar o empitjorar... amb les necessitats bàsiques cobertes només resta viure cada dia apreciant les petites coses que el fan gran.
Un somriure, una paraula, un gest o una mirada poden canviar el món... poden canviar el teu món, tan sols has de saber aprofitar el que t’ofereix.

viernes, 20 de junio de 2008

El Secreto

Llegará el día más largo de algún larguísimo
verano. Muy de mañana, antes que el teléfono
llame a la playa o al bosque, nos iremos.
Entre el vaho de las calles recién regadas
atravesaremos la ciudad, hasta tomar
el tren más lento que salga. Bajaremos
en la tercera estación, en un pueblo
de tierra sin verdes. El disco rojo
de una taberna nos dará la señal.
Creeremos. Nos sentaremos, y todo el día,
sin mirar mientras nos miran, beberemos
la tibia cerveza del silencio.
Volveremos bien seguros de que ningún recuerdo
ha entrado en nosotros. Cuando encontremos
al primer amigo y, dentro de un bar encendido
de voces y manos, comprendamos que ese día
ha sido el del prodigio, que se han dicho
la palabra sencilla de los justos, y que los unos
han sabido creer a los otros cuando negaban
las horas de tantos años, y todos ríen,
reiremos también, y guardaremos el secreto.
Y más que nunca, cuando les llegue el tormento
del desgarrón del puro anochecer (cuando pisaran
caretas, y la piel al descubierto
les dijera todo el asco de cómo eran
antes: tal como habrán vuelto a ser)
y se hermanen todos dentro del odio mutuo,
callaremos. Que no sepa nadie
que no dijimos ni sentimos nada. Que puedan
odiarnos también, fraternalmente.

Gabriel Ferrater

lunes, 26 de mayo de 2008

Historieta

Desprès de molts anys compartint una vida va decidir renovar-se i va abandonar tot allò pel que havia lluitat, depreciant en certa manera tot el que li havien entregat sense dubtar.

La conseqüència d’aquest acte va evidenciar el que era realment, allò que amagava dins seu i que no havia estat capaç de descobrir.

Enfortint el seu interior va comprendre que realment era el millor, que la separació no era dolorosa, que el mal havia estat una sinceritat malentesa. Si no havia estat capaç de compartir aquell sentiment no mereixia dol ni malestar... tot i sent difícil dia rere dia superava el canvi imposat, veient cada cop més clar que tot i les bones paraules, els actes mostraven la realitat. Sent novament dos, mentides sorgiren constantment, enganys que no duien a cap lloc i que no eren necessaris, només complicaven l’intent d’avançar.

Poc a poc tot es feia més fàcil però evidentment sempre sorgeixen complicacions... Molts van ser crítics tot i no tenir coneixement de res, però intentava mantenir el silenci tal i com la seva moral dictava, només amb contades persones va ser capaç d’explicar els seus sentiments envers allò que li estava succeint.

Els comentaris eren evidents i sorgiren d’arreu però ningú va tenir el valor de dir-li, era fàcil parlar dels demès sense que hi fossin presents, la hipocresia de la gent era rotunda.

Tot i ser difícil algú tenia el suficient seny com per saber escoltar, per no criticar, per simplement estar allí, al seu costat. Fent alhora de confessor i buscant sempre una distracció, evadir-la de les cabòries innecessàries i buscant nous objectius.

Però la malastrugança va fer que allò que la recolzava incondicionalment ensopegués, era un mirall d’una situació inversa.

Intentava no fer parts, era evident que amb ella havia succeït i no volia formar part d’una cosa tant vulgar. Tot i tenir clar aquesta premissa, la prioritat de continuar endavant sense enfonsar-se pels canvis esdevinguts a la seva vida va obligar-la a l’elecció.

Ho va evitar exposant-se a la crítica per tal de no abandonar allò en el que creia, però la realitat de qui pretenia recolzar era única i quan desprès de fingir i amagar-la va sorgir, ho feu amb actes i paraules impropis d’una persona lògica i cabal.

Però no dubtà alhora de seguir al costat d’aquell que en els pitjors moments va ser al seu costat, sabia que no seria fàcil doncs estava clar que la hipocresia no desapareix sobtadament i que un grup de persones no tenint res millor a fer, veurien l’inexistent en un acte totalment caritatiu.

Els constants atacs van obligar a la convivència, doncs era la sortida immediata que li podia oferir.

Pel camí descobriren junts que no importava el que la resta pensés doncs era clar per a ells i ningú més sabia ni sabria mai la realitat doncs tan un com l’altre no tenien cap necessitat de donar explicacions.

La tendència generalitzada es fer cabòries i inventar a rel d’actes, pensaments, sensacions ...que desconeixen.

El sentit comú no era abundant en el seu entorn, era més fàcil opinar des del desconeixement que preguntar directament a les persones involucrades, posar bona cara i fer com si res quan la realitat no era més que xafarderismes, crítiques... Era realment divertit saber el que deien i desprès comprovar com no eren capaços de parlar davant seu, no importava en excés tot i no poder evitar enfurismar-se de tant en tant per considerar injust que parlessin quan ells encara era hora que obrissin la boca.

Però no tot va ser dolent, ni molt menys, doncs d’entre molts indesitjables que no devien tenir res més interessant a les seves vides, van poder confirmar que hi havia més gent que era capaç d’escoltar, de no preguntar, de no donar les coses per sentades, de compartir vivències, penes i alegries, de donar sense rebre res a canvi... era bonic veure que dins la foscor d’una vida per descobrir s’anava fent la llum al costat de gent que ben poc es coneixia.

D’una mala experiència sorgí confiança, amistat, renovació, il·lusió...

El temps i les circumstàncies els uniren, la proximitat d’idees i la diferència amb la resta van fer que descobrissin que la vida era molt més del que fins aquell moment havien tingut.

Tot plegat enriquia el seu esperit. L’amistat i l’enemistat, els afalacs i les critiques, l’amor i l’odi, l’alegria i la tristesa... La capacitat de veure que malgrat tot la vida continuava i que poc a poc era o semblava ser millor que l’anterior.