Historieta

Desprès de molts anys compartint una vida va decidir renovar-se i va abandonar tot allò pel que havia lluitat, depreciant en certa manera tot el que li havien entregat sense dubtar.

La conseqüència d’aquest acte va evidenciar el que era realment, allò que amagava dins seu i que no havia estat capaç de descobrir.

Enfortint el seu interior va comprendre que realment era el millor, que la separació no era dolorosa, que el mal havia estat una sinceritat malentesa. Si no havia estat capaç de compartir aquell sentiment no mereixia dol ni malestar... tot i sent difícil dia rere dia superava el canvi imposat, veient cada cop més clar que tot i les bones paraules, els actes mostraven la realitat. Sent novament dos, mentides sorgiren constantment, enganys que no duien a cap lloc i que no eren necessaris, només complicaven l’intent d’avançar.

Poc a poc tot es feia més fàcil però evidentment sempre sorgeixen complicacions... Molts van ser crítics tot i no tenir coneixement de res, però intentava mantenir el silenci tal i com la seva moral dictava, només amb contades persones va ser capaç d’explicar els seus sentiments envers allò que li estava succeint.

Els comentaris eren evidents i sorgiren d’arreu però ningú va tenir el valor de dir-li, era fàcil parlar dels demès sense que hi fossin presents, la hipocresia de la gent era rotunda.

Tot i ser difícil algú tenia el suficient seny com per saber escoltar, per no criticar, per simplement estar allí, al seu costat. Fent alhora de confessor i buscant sempre una distracció, evadir-la de les cabòries innecessàries i buscant nous objectius.

Però la malastrugança va fer que allò que la recolzava incondicionalment ensopegués, era un mirall d’una situació inversa.

Intentava no fer parts, era evident que amb ella havia succeït i no volia formar part d’una cosa tant vulgar. Tot i tenir clar aquesta premissa, la prioritat de continuar endavant sense enfonsar-se pels canvis esdevinguts a la seva vida va obligar-la a l’elecció.

Ho va evitar exposant-se a la crítica per tal de no abandonar allò en el que creia, però la realitat de qui pretenia recolzar era única i quan desprès de fingir i amagar-la va sorgir, ho feu amb actes i paraules impropis d’una persona lògica i cabal.

Però no dubtà alhora de seguir al costat d’aquell que en els pitjors moments va ser al seu costat, sabia que no seria fàcil doncs estava clar que la hipocresia no desapareix sobtadament i que un grup de persones no tenint res millor a fer, veurien l’inexistent en un acte totalment caritatiu.

Els constants atacs van obligar a la convivència, doncs era la sortida immediata que li podia oferir.

Pel camí descobriren junts que no importava el que la resta pensés doncs era clar per a ells i ningú més sabia ni sabria mai la realitat doncs tan un com l’altre no tenien cap necessitat de donar explicacions.

La tendència generalitzada es fer cabòries i inventar a rel d’actes, pensaments, sensacions ...que desconeixen.

El sentit comú no era abundant en el seu entorn, era més fàcil opinar des del desconeixement que preguntar directament a les persones involucrades, posar bona cara i fer com si res quan la realitat no era més que xafarderismes, crítiques... Era realment divertit saber el que deien i desprès comprovar com no eren capaços de parlar davant seu, no importava en excés tot i no poder evitar enfurismar-se de tant en tant per considerar injust que parlessin quan ells encara era hora que obrissin la boca.

Però no tot va ser dolent, ni molt menys, doncs d’entre molts indesitjables que no devien tenir res més interessant a les seves vides, van poder confirmar que hi havia més gent que era capaç d’escoltar, de no preguntar, de no donar les coses per sentades, de compartir vivències, penes i alegries, de donar sense rebre res a canvi... era bonic veure que dins la foscor d’una vida per descobrir s’anava fent la llum al costat de gent que ben poc es coneixia.

D’una mala experiència sorgí confiança, amistat, renovació, il·lusió...

El temps i les circumstàncies els uniren, la proximitat d’idees i la diferència amb la resta van fer que descobrissin que la vida era molt més del que fins aquell moment havien tingut.

Tot plegat enriquia el seu esperit. L’amistat i l’enemistat, els afalacs i les critiques, l’amor i l’odi, l’alegria i la tristesa... La capacitat de veure que malgrat tot la vida continuava i que poc a poc era o semblava ser millor que l’anterior.